Teatre

4. TEATRE

4.1. Caracterització

És el gènere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de les quals consisteix a representar una acció sobre l'escena. Presenta unes característiques que el distingeixen dels altres gèneres:

• L'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada.
• El receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic.
• El canal no és el llibre, sinó l'espai escènic. On hi tindran molta importància l’escenografia, accessoris, la il·luminació, la música i els efectes sonors.
• Sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l'obra (caracterització indirecta).
• Hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal). Com l’entonació, el gest, moviments escènics o mímica
• No hi ha narrador; el punt de vista queda diluït en els personatges.

4.2. El text teatral

Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.

• El text escènic va adreçat al director de l'obra i consisteix a la descripció de com cal desenvolupar l'espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escènic.
• El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d'una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions:
• les acotacions d'acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir...)
• les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d'un personatge determinat: simpàtic, cruel...
• les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia...
• El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs...

4.3. L'estructura

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.

Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acció, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.

4.4. El discurs teatral

El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Dos o més personatges s’adrecen els uns als altres. Hi ha un intercanvi mutu d’informacions. Es desenvolupa en el temps de la  ficció, en una espai específic.

Podem classificar-los segons  siguin:

. De situació: serveix per caracteritzar els personatges i dibuixar el marc on es mouen. No planteja conflictes.

. D’acció: serveix per fer evolucionar la trama. Són dinàmics.

. Informatius o  tècnics: serveixen per informar l’espectador dels antecedents dels personatges.

. Narratius: narren allò que passa fora de l’escena.

També es poden classificar  d’una altra manera: conflictius, retòrics, etc.

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i el receptor.  És un discurs  extens amb entitat pròpia. Implica una pausa en la trama, ja que no avança.

També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis). El soliloqui es diferencia , en termes teatrals, del monòleg, pel fet que el personatge emissor no té altre receptor a l’escena, mentre que en el monòleg el personatge s’adreça a un o més receptors, si bé sense que hi hagi rèplica o intercanvi. També és diferent de  l'apart  perquè aquest  representa un pensament breu adreçat al públic sense que se n'esperi resposta.