Personatges

3.4 Personatges

Un director de cine, Budd Boetticher, va donar-me el millor consell per dirigir quan em va explicar aquesta anècdota: El jove director li diu a Jack Warner, el cap dels estudis: “Esperi a veure el començament de la meva nova pel·lícula, el sorprendrà!” Entren a la sala de projeccions i comença la pel·lícula. Un Rolls Royce enorme comença a baixar per una carretera empinada i sinuosa, derrapa per una corba, després una altra, amb prou feines condueix per una altra i llavors cau per un penya-segat. Cau a càmera lenta fins a xocar i explotar contra la platja de sota. Els llums s’encenen i el director exclama: Ho veu? No és aquest el millor inici per a una pel·lícula?!”

Warner espolsa la cendra del cigarret i diu lacònicament”: “Qui hi ha al cotxe?”

 Aquesta és la pregunta que els escriptors sempre hauríem de fer-nos a nosaltres mateixos abans d’iniciar qualsevol escena: Qui hi ha al cotxe?

 Aquesta anècdota, que ens arriba en paraules de Barnaby Conrad –del seu Learning to Write Fiction from the Masters–, no fa sinó recordar-nos que una història, per atrapar-nos, haurà d’esdevenir-se en la pell d’algú que ens interessi o, fins i tot, que ja ens importi. No hi ha dubte: no hi ha narrativa sense personatges, perquè la narrativa és l’art d’explicar històries i les històries neixen de personatges i succeeixen en les seves vides. 

El personatge és una unitat mínima de significació, que es relaciona amb els altres personatges, que té trets distintius que el fan únic i que no té sentit ni abans ni després del text. És un fitxer buit que la novel·la s’encarrega d’omplir a través de la prosopografia (retrat físic) i l’etopeia caràcter).

La caracterització dels personatges  pot ser directa ( l’autor o autora ens diuen les característiques del personatge) o indirecta ( ens les mostren). Quan és indirecta, es pot mostrar a través de:

-          Activitats conscients del personatge

-          Activitats inconscients del personatge ( com percep la realitat, el paisatge, etc.)

-          Informacionns derivades de la seva realitat ( edat, feina, etc.9

-          Vestits o objectes que l’envolten

-          Sintaxi

-          Evolució dels sentiments

-          Orientació del narrador, si és favorable o no

Tipologia dels personatges

personatge pla (que no evoluciona al llarg de la novel·la en la seva manera d’actuar i pensar ja que està construït al voltant d’una idea o qualitat)  

personatge rodó (capaç de sorprendre pels seus canvis i reaccions al llarg de l’obra).

personatge tipus o estereotip: personatge que reprodueix  les característiques d’un grup o col·lectivitat: gelós, capellà, etc.

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col·lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge.

• El personatge col·lectiu està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcís Oller)
• Trobem un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonista destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la natura.

Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.

•          Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.

•          Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis

3.5 El temps i el ritme

Qualsevol relat es narra sempre des del final. En tots els relats hi ha:

-          Temps històric o extern (és el moment cronològic en què es troba situada la narració. La novel·la es pot situar en un temps passat, en el moment present, en què viu l’escriptor; o bé es pot imaginar l’acció en el futur, en una societat que encara no es coneix )

-          Temps narratiu o intern (és la durada que té el desenvolupament dels fets dins d’una novel·la). Dins del temps narratiu es pot diferenciar:   

           Temps de la història (aquell que ve delimitat per la successió cronològica dels fets narrats)

Temps del discurs, del relat o psicològic ( aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del passat o la reflexió).

La relació entre el temps de la història i el temps del discurs marca el ritme narratiu. De vegades el temps de la història i el narratiu s’equilibren; però generalment, el temps del discurs és molt més ampli que el de la història.

Segons l’ordre que s’estableixi entre el temps de la història , el temps narratiu pot ser lineal o no lineal

•          El temps lineal és la successió ordenada cronològicament de fets, accions i circumstàncies de la novel.la; els fets s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. El temps lineal és objectiu i concorda amb el temps real exterior a l'obra literària. En general, la novel·lística tradicional es basa en un tractament del temps de caràcter lineal.

•          El temps no lineal o anacronia trobem:

- l’analepsi o retrospecció o flash back ( passat)

- la prolepsi, anticipació o flash forward (salt al futur es pot fer a través de premonicions o somnis.

- In media res, si la història comença amb la trama o conflicte sense introducció.

Segons la velocitat del discurs, la relació entre la història (dies, mesos, anys) i l’extensió que es dedica al temps. Així , prenent com a referència una velocitat igual, existeixen dues formes de canvi (anisocronies): l’acceleració i la desacceleració.

La desacceleració: Es produeix quan es dedica un fragment llarg del text a un període breu de la història.

Acceleració: es tracta del procediment oposat, es dedica un fragment curt de text a un període llarg de la història.

La forma màxima d’acceleració és l’el·lipsi i en sentit oposat seria la digressió o la descripció. El narrador utilitza diverses tècniques per manipular el ritme. 

Destaquem:

 - El·lipsi és un salt temporal dins de la narració, una absència intencionada de informació. Pot ser:

- Explícita, quan el text indica que se n'està fent una. Té dues modalitats:

-          determinada, si indica la duració de l'el·lipsi: Tres anys després, en Joan va sortir de la presó. o

-          indeterminada, si no ho fa: Molts anys després, en Joan va sortir de la presó.

- Implícita, quan el lector ha de deduir-ne l'existència perquè no existeix cap indicació en el text:      La Maria i el Joan es van conèixer i es van casar. El naixement del seu tercer fill va ser més                problemàtic que el dels dos primers.

- El resum s’utilitza per a narrar certs fets que, tot i que constitueixen una informació necessària per a una bona comprensió del relat, no posseeixen una transcendència que exigeixi ser exposats en detall. Es tracta d’una informació que el lector ha de tenir, però que pel fet de no ser prou interessant, o pel fet de ser-ho massa, resulta apropiada esmentar simplement, sense dedicar-se a plasmar-la en forma d’escena. Com cal suposar, en el cas del resum el temps del relat és notablement inferior al temps de la història.

- L’escena és una part de la narració caracteritzada per mantenir una certa unitat de lloc, temps i acció. Els seus límits són molt precisos, de manera que constitueix una seqüència fàcilment identificable dins de la trama. La veu del narrador hi passa a un segon pla i l’ús de l’estil directe ens permet escoltar de primera mà la veu dels personatges. Respecte del temps del relat, l’escena tendeix a respectar el temps original de la història. Temps del relat i temps de la història es donen la mà en el cas de l’escena.

- Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius

- Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat.

3.6. Espai

L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets. L’espai engloba els marcs físics (aspectes variats com l’època, la localització, la realitat...), socials (entorn on es mouen els personatges) i psicològics (espai somiat o desitjat pel personatge) on es desenvolupa l’acció. Cal precisar si la descripció que se’ns dóna és esquemàtica (la justa per donar pas a l’acció) o exhaustiva (dóna detalls molt amplis). L'espai és vist des d’un punt de vista subjectiu, ja que sovint, és un element que caracteritza el personatge (Manelic de Terra Baixa). L’espai  esdevé fonamental en les novel·les històriques o realistes.