3.4 Personatges
Un director de
cine, Budd Boetticher, va donar-me el millor consell per dirigir quan em va
explicar aquesta anècdota: El jove director li diu a Jack Warner, el cap dels
estudis: “Esperi a veure el començament de la meva nova pel·lícula, el
sorprendrà!” Entren a la sala de projeccions i comença la pel·lícula. Un Rolls
Royce enorme comença a baixar per una carretera empinada i sinuosa, derrapa per
una corba, després una altra, amb prou feines condueix per una altra i llavors
cau per un penya-segat. Cau a càmera lenta fins a xocar i explotar contra la
platja de sota. Els llums s’encenen i el director exclama: Ho veu? No és aquest
el millor inici per a una pel·lícula?!”
Warner espolsa
la cendra del cigarret i diu lacònicament”: “Qui hi ha al cotxe?”
Aquesta és la pregunta que els escriptors
sempre hauríem de fer-nos a nosaltres mateixos abans d’iniciar qualsevol
escena: Qui hi ha al cotxe?
Aquesta
anècdota, que ens arriba en paraules de Barnaby Conrad –del seu
Learning to Write Fiction from the Masters–, no fa sinó recordar-nos
que una història, per atrapar-nos, haurà d’esdevenir-se en la pell d’algú que
ens interessi o, fins i tot, que ja ens importi. No hi ha dubte: no hi ha
narrativa sense personatges, perquè la narrativa és l’art d’explicar històries
i les històries neixen de personatges i succeeixen en les seves vides.
El personatge
és una unitat mínima de significació, que es relaciona amb els altres
personatges, que té trets distintius que el fan únic i que no té sentit ni
abans ni després del text. És un fitxer buit que la novel·la s’encarrega
d’omplir a través de la prosopografia (retrat físic) i l’etopeia caràcter).
La caracterització dels personatges pot ser directa ( l’autor o autora ens diuen
les característiques del personatge) o indirecta ( ens les mostren). Quan és
indirecta, es pot mostrar a través de:
-
Activitats conscients del personatge
-
Activitats inconscients del personatge ( com percep la
realitat, el paisatge, etc.)
-
Informacionns derivades de la seva realitat ( edat, feina,
etc.9
-
Vestits o objectes que l’envolten
-
Sintaxi
-
Evolució dels sentiments
-
Orientació del narrador, si és favorable o no
Tipologia dels personatges
personatge pla (que no evoluciona al llarg
de la novel·la en la seva manera d’actuar i pensar ja que està construït al voltant
d’una idea o qualitat)
personatge rodó (capaç de sorprendre pels
seus canvis i reaccions al llarg de l’obra).
personatge tipus o estereotip: personatge que
reprodueix les característiques d’un
grup o col·lectivitat: gelós, capellà, etc.
En algunes obres hi ha personatges que no responen al
tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un
personatge col·lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat
simbòlic i ha esdevingut un personatge.
- El personatge col·lectiu està
format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que
actua com un personatge autònom més, i assumeix com a grup el que en
altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La
febre d'or, de Narcís Oller)
- Trobem un personatge-natura quan
la natura és una referència simbòlica i rep un protagonista destacat;
sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels
personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i
concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi té la
natura.
Segons la importància que la seva presència té en el
desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o
secundaris.
• Personatges
principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una
influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç.
Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té la
funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista.
Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de
característiques oposades: és el seu antagonista.
• Personatges
secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho
fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis
3.5 El temps i
el ritme
Qualsevol relat es narra sempre des del final. En tots
els relats hi ha:
-
Temps històric o extern (és el moment cronològic en què es
troba situada la narració. La novel·la es pot situar en un temps passat, en el
moment present, en què viu l’escriptor; o bé es pot imaginar l’acció en el
futur, en una societat que encara no es coneix )
-
Temps narratiu o intern (és la durada que té el
desenvolupament dels fets dins d’una novel·la). Dins del temps narratiu es pot
diferenciar:
Temps
de la història (aquell que ve delimitat per la successió cronològica dels fets
narrats)
Temps del discurs, del relat
o psicològic ( aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del passat o la
reflexió).
La relació entre el temps de la història i el temps
del discurs marca el ritme narratiu. De vegades el temps de la història i el
narratiu s’equilibren; però generalment, el temps del discurs és molt més ampli
que el de la història.
Segons l’ordre que s’estableixi entre el temps de la
història , el temps narratiu pot ser lineal o no lineal
• El
temps lineal és la successió ordenada cronològicament de fets, accions i
circumstàncies de la novel.la; els fets s'expliquen en l'ordre en què s'han
produït. El temps lineal és objectiu i concorda amb el temps real exterior a
l'obra literària. En general, la novel·lística tradicional es basa en un
tractament del temps de caràcter lineal.
• El
temps no lineal o anacronia trobem:
- l’analepsi o retrospecció o flash
back ( passat)
- la prolepsi, anticipació o flash
forward (salt al futur es pot fer a través de premonicions o somnis.
- In media res, si la història
comença amb la trama o conflicte sense introducció.
Segons la velocitat del discurs, la relació entre la
història (dies, mesos, anys) i l’extensió que es dedica al temps. Així ,
prenent com a referència una velocitat igual, existeixen dues formes de canvi
(anisocronies): l’acceleració i la desacceleració.
La desacceleració: Es produeix quan es dedica un
fragment llarg del text a un període breu de la història.
Acceleració: es tracta del procediment oposat, es
dedica un fragment curt de text a un període llarg de la història.
La forma màxima d’acceleració és l’el·lipsi i en
sentit oposat seria la digressió o la descripció. El narrador utilitza diverses
tècniques per manipular el ritme.
Destaquem:
Destaquem:
- El·lipsi és
un salt temporal dins de la narració, una absència intencionada de informació.
Pot ser:
- Explícita, quan el text indica que
se n'està fent una. Té dues modalitats:
-
determinada, si indica la duració de l'el·lipsi: Tres anys
després, en Joan va sortir de la presó. o
-
indeterminada, si no ho fa: Molts anys després, en Joan va
sortir de la presó.
- Implícita, quan el lector ha de
deduir-ne l'existència perquè no existeix cap indicació en el text: La Maria i
el Joan es van conèixer i es van casar. El naixement del seu tercer fill va ser
més problemàtic que el dels dos primers.
- El resum s’utilitza per a narrar certs fets que, tot
i que constitueixen una informació necessària per a una bona comprensió del
relat, no posseeixen una transcendència que exigeixi ser exposats en detall. Es
tracta d’una informació que el lector ha de tenir, però que pel fet de no ser
prou interessant, o pel fet de ser-ho massa, resulta apropiada esmentar
simplement, sense dedicar-se a plasmar-la en forma d’escena. Com cal suposar,
en el cas del resum el temps del relat és notablement inferior al temps de la
història.
- L’escena és una part de la narració caracteritzada
per mantenir una certa unitat de lloc, temps i acció. Els seus límits són molt
precisos, de manera que constitueix una seqüència fàcilment identificable dins
de la trama. La veu del narrador hi passa a un segon pla i l’ús de l’estil
directe ens permet escoltar de primera mà la veu dels personatges. Respecte del
temps del relat, l’escena tendeix a respectar el temps original de la història.
Temps del relat i temps de la història es donen la mà en el cas de l’escena.
- Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la
narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus
aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La
descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els
textos narratius
- Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de
l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en
el ritme del temps del relat.
3.6. Espai
L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges
i transcorren els fets. L’espai engloba els marcs físics (aspectes variats com
l’època, la localització, la realitat...), socials (entorn on es mouen els
personatges) i psicològics (espai somiat o desitjat pel personatge) on es
desenvolupa l’acció. Cal precisar si la descripció que se’ns dóna és
esquemàtica (la justa per donar pas a l’acció) o exhaustiva (dóna detalls molt
amplis). L'espai és vist des d’un punt de vista subjectiu, ja que sovint, és un
element que caracteritza el personatge (Manelic de Terra Baixa). L’espai esdevé fonamental en les novel·les històriques
o realistes.
