El punt de vista
Quan parlem del punt de vista narratiu englobem molts dels sentits que li donem quotidianament. El primer, el de lloc. Basant-nos únicament en aquest sentit, podríem anotar una primera definició –senzilla i útil– de l’expressió: «el punt de vista és el lloc on se situa el narrador per explicar la història.» Si anem més enllà, el punt de vista és la perspectiva des de la qual s’aborda la narració de la història, incloenthi el lloc en què se situa el narrador i la seva situació ideològica, anímica o moral.
Passa que les nocions de narrador i de punt de vista van sempre tan unides que sovint es confonen. És important saber diferenciar-les; sense això no podrem entendre el narrador quasi omniscient.
Començarem amb una distinció general:
a) Si recordem el que hem dit anteriorment, el narrador és «la veu que narra». No és més que una veu, una expressió que pertany únicament al nivell del discurs, a la parla. És el que escoltem internament mentre llegim.
b) El punt de vista és tan sols la perspectiva respecte a la qual es realitza aquesta expressió. És com dir al lector: «col·loca’t en aquest lloc i mira i escolta la història des d’aquí».
Amb l’objectiu de distingir-los, els teòrics de la narrativa proposen fer un exercici ben senzill:
Per saber qui és el narrador hem de preguntar-nos: «Qui parla aquí?» Això és, «de qui és la veu que escoltem?»
Per saber quin és el punt de vista hem de fer-nos la pregunta: «Des d’on es parla?»
Si ho pensem una mica arribarem a la conclusió que, en el cas dels narradors interns, qui parla i el lloc des del qual parla sempre coincideixen. Però, i què passa en el cas dels narradors externs? Aquí la cosa es complica. Perquè narrador i punt de vista poden coincidir o no. Per entendre-ho, farem servir el que ja sabem del narrador omniscient –qui narra des de fora de la història com un déu que ho pot tot, sense limitacions– i introduirem la famosa teoria del narratòleg francès, Gérard Genette.
La teoria de la focalització
En síntesi, Genette –encara que no és el primer a fer-ho– intenta explicar els narradors a partir de dos aspectes: la quantitat d’informació de què disposen en relació amb el personatge i el punt de vista des del qual parla el narrador. Per a això inventa un terme tècnic: la focalització. Si imaginem el narrador omniscient, que posseeix tota la informació, així com la capacitat d’entrar en la ment dels personatges, és com si li apliquéssim uns filtres que seleccionessin part d’aquests poders, limitant les seves capacitats (novament, la paraula clau, limitació).
Segons la teoria de Genette, hi ha tres opcions de focalització.
La primera és senzilla: consisteix a no aplicar cap filtre, deixant l’omniscient tal com està. Aquesta opció Genette l’anomena focalització zero (o relat no focalitzat). En aquest cas, el narrador (N) –atès que ho sap tot– té més coneixement que qualsevol dels personatges (P).
La segona és un filtre bastant dràstic: el narrador tria un personatge i ho veu tot a través dels seus ulls. Les seves capacitats s’han limitat a les del personatge, i per tant el seu coneixement és el mateix que el d’aquest. Aquesta opció Genette l’anomena focalització interna.
La tercera consisteix en el contrari: un filtre que prohibeix al narrador entrar en la ment dels personatges. Pot veure-ho tot des de fora, i el seu saber es limita al que pugui inferir de l’exterior. Per tant, en aquest cas, el narrador té menys coneixement que el personatge. Aquesta opció es diu focalització externa.
Focalització zero N > P Omniscient
Focalització interna N = P Quasi omniscient
Focalització externa N < P Càmera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada